HISTÒRIES D’AIGUA I DE TERRA

L’històric, complex i dinàmic sistema del territori riu Ter – sèquia Monar

Una resclosa, nou ponts, alguns passos antics, i un enterrament des del Güell fins a l’Onyar, permeten entrar a l’illa imaginada que forma el perímetre entre el riu Ter i la Séquia Monar. Els seus límits físics en marquen les relacions amb l’exterior, de la mateixa manera que l’entramat de recs n’expliquen les històries creuades dels seus habitants. Des dels crancs americans perforant els canals de formigó, al treball continu d’hortolans refent les regueres a cada temporada, a la dispersió de llavors per tot el seu recorregut, a les institucions i normatives regulant els usos, tot està connectat per la mateixa aigua. 

Pensar el territori des de les connexions amb l’aigua ens ajuda a endinsar-nos en una trama de relacions on els efectes mínims i efímers dels éssers més petits, ressonen amb els grans monuments productius, personatges rellevants i conjuntures històriques. Les fronteres, normatives, parcel·lacions, i funcions que hem donat al territori configuren un cert ordre de les coses, però de la mateixa manera que hem humanitzat el paisatge, hem naturalitzat les divisions que ara ens impedeixen veure el gran quadre, dens, múltiple, dinàmic i interconnectat de la Séquia Monar.

La Sèquia dels molins (Monar) ha donat vida a la historia de Salt i Girona a través dels cultius, del recapte, de pastures, de deveses, d’arbredes, de molins (farineres, drapers, forges), de fàbriques tèxtils, de centrals elèctriques, de cooperatives i d’Ateneus Populars. És una història llarga que marca el perfil físic i social d’aquest territori. Més de mil anys recorren el sistema fluctuant de recs i regueres de les hortes i deveses del Ter. En la biografia del paisatge s’hi pateixen inundacions, assecaments, desviaments, talls al seu pas, contaminacions, restriccions, etc.

La singularitat de la Séquia Monar es deu, en part, a la combinació d’infraestructures centenàries, i alhora funcionals de canals, sifons, sobreeixidors, o bramadors que en marquen el seu camí. Per tot arreu està entravessada la història dels esdeveniments socials i productius, i de les infraestructures i mecanismes que n’han marcat el seu caràcter. El conjunt espacial de la Séquia és tant producte de l’acció humana, com co-productora dels éssers que l’habiten. Es tracta d’un paisatge natural humanitzat, però en cap cas independent de la vida del riu, dels arbres, de les plantes i dels insectes que hi neixen, passen, viuen i moren.

A vegades resulta interessant fer llistes per mesurar la importància i densitat d’un territori. Per exemple, llistes de plantes, arbres, animals o insectes; llistes de la diversitat d’orígens dels d’hortolans i hortolanes alimentant la terra de llavors d’Àfrica, Amèrica, Àsia o Europa; o dels usos i funcions d’aquest espai singular. En aquest darrer cas per exemple, podem imaginar fàcilment una gran diversitat de formes d’habitar el territori: Espai de producció de béns i serveis a través de l’horticultura, la ramaderia, la floristeria, o la generació d’electricitat; espai d’esbarjo, recreació i en alguns casos de subsistència; espai d’intercanvis culturals i combinacions impensables fa només 20 anys; espai de treball associatiu i d’accions comunitàries per la protecció del medi; espai de creació artística i d’investigació científica; espai de serveis patrimonials, en el sentit de l’arrelament que proporciona la historicitat del territori; i evidentment, espai de serveis ecosistèmics, que a poc a poc adquireixen la importància que en mereix, més enllà de l’exclusivitat humana. Però allò més important de la llista, és que tots els usos funcionen de manera simultània i interdependent.   

Tot i això, hem viscut massa temps d’esquenes al riu i encara ara, no sabem què fer amb les hortes, deveses i marges del Ter. La incertesa prové no només del perills constants de l’expansió industrial i urbana, de la possible construcció de més carreteres que l’atrevissin, o del mateix canvi climàtic, sinó de la falta d’eines conceptuals i de la percepció generalitzada de la defunció del món rural i de l’abandonament inexorable del treball d’horta: Les hortes han sigut molt importants, però ja no ho són; A poc a poc tot quedarà abandonat, no hi ha cap futur; Ja ningú sap treballar el camp – repeteixen nombrosos hortolans, malgrat que amb el seu fer, donen sentit al territori. 

La percepció d’abandonament contrasta amb nous senyals de vida que sembla portar el riu. Sense menystenir els problemes que assetgen les hortes i deveses del Ter (la falta de relleu generacional, la complexitat socio-cultural, la falta d’organització i de comprensió del sistema més enllà de les parcel·les, els robatoris, el mal estat de les regueres, les normatives restrictives, o el canvi d’hàbits de consum que ignoren la producció local i de temporada), s’entreveuen escletxes per on re-pensar territoris periurbans com aquesta illa verda que uneix Bescanó, Salt i Girona. 

Coincideixen una sèrie de factors locals, històrics i globals, amb capacitat per reestructurar les nostres relacions amb aquest territori fluvial. D’entrada i paradoxalment, la COVID19 va impulsar el sector hortícola, incrementant la producció, els consumidors i la consciència sobre la connexió entre agricultura, alimentació, salut, i ecologia. En segon lloc, la recentment creada XMESS (Xarxa de Municipis per l’Economia Social i Solidària) fa una aposta per l’agroecologia i els Circuits Curts de Comercialització en sintonia amb les polítiques i fonts europees contra el Canvi Climàtic. En tercer lloc, al 2020 finalitzen les obres de millora de la resclosa i la rampa de peixos, que garanteixen la connectivitat del riu, necessària perquè diverses espècies puguin recórrer el seu cicle de reproducció. En quart lloc, la re-municipalització de l’aigua a Salt, Girona i Sarrià de Ter a través de l’empresa municipal CATSA, el propi Ajuntament, i un Observatori de l’Aigua que obre la possibilitat de treballar de la mà entre l’empresa pública, l’ajuntament i la ciutadania. Sense oblidar la quarta pota que les travessa totes: les relacions ecològiques i ètiques amb el riu. I encara més, la proliferació d’associacions físiques i virtuals, formals i informals, unides per la voluntat de compartir eines, llavors i coneixements són un bon exemple d’un canvi de perspectiva que s’aproxima amb urgència. La llista de simultaneïtats històriques i processos socials, polítics i econòmics de recuperació de la naturalesa han de seguir creixent en els pròxims anys, en la mesura que sapiguem acompanyar els canvis, enlloc de desviar-los, ocultar-los o cronificar-los.  

L’entramat de connexions, i el petit espai de temps que ens és donat a viure en un entorn que ens perdurarà, obren la possibilitat de pensar aquest espai singular com a part d’un univers multiespècies, on predomina el que ens connecta i protegeix el que ens fa comuns. La connectivitat, la historicitat, la interdependència, la comunalitat i l’univers multiespecies ens aporten eines valuoses per pensar el canvi de rumb. Si, tal com emergeixen progressivament els drets de la natura arreu del món, el territori delimitat per la Séquia Monar i el riu Ter poden ser pensats com a subjectes de drets, què ens explicaria el propi territori de la seva història? A l’Associació Milfulles volem continuar escoltant històries i inventant futurs d’un territori que a poc a poc torna a guanyar la importància que es mereix.